Caminar descalça per la platja, respirar, conversar amb els arbres, contemplar un cel estrellat, posar rumb a cap part, somriure perquè si...tots apreciem aquests moments d'intimitat, de no timidesa, on no ens guardem res, on descansar en un sentiment d'amor, de gratitud, i de plenitud... Perquè no sóc capaç de viure així cada instant, en cada experiència?
La resposta està en la meva ment. D'alguna manera controlo i decideixo com, quan i on permeto obrir-me a una experiència d'intimitat.
M'agrada veure com cau la tarda. M'agrada veure com arriba la nit. Des de la meva finestra contemplo l'espectacle.... Un llindar indefinible en el qual percebeixo de nou aquest instant etern... Després de la línia del crepuscle, milers de llums s'encenen i les ciutats replandeixen. Allà baix, milions d'éssers humans realitzant aquest gest quotidià, sense adonar-se que és un tribut a ella. Cada jornada, a hora foscant, fan clic en l'interruptor, honrant-la sense saber-lo. Altra dimensió està disponible quan arriba. Així que, demà, quan arribi l'hora d'encendre les llums, enrecordet i saluda-la. Dóna la hi la benvinguda i permet que et dugui on ella vulgui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada