27.7.09

ESCRIBIMOS POEMAS SIN LETRA


Sabemos que somos el embudo de la historia,
dirigido a este papel.
Somos milenios de humanidad dentro de un cuerpo,
somos todas las literaturas en la punta de este lápiz.

Escribimos reventantes de ying-yang,
sospechas de sentimientos pre-bing-bang.
Ponemos últimos puntos a líneas de las que no vemos el comienzo.
Nos sentimos últimos pasos de caminatas eternas,
somos reflejos de una luz milenaria.

Somos todo lo anterior en cada letra,
en cada idea,
en cada sombra,
y tan pronto como sentimos esto,
alguien escribe una letra más,
camina otro paso.

Un reflejo brilla ahí adelante y ya nos sentimos viejos.

Letra de esa novela milenaria,
parte de esa caminata eterna,
brillos de esa gran luz,
la luz ...
y sonreímos y rellenamos espacios de puntos suspensivos,
de rayos de sol que acaban frases,
esperamos autobuses hacia la nada,
y creemos que los caramelos endulzan la vida

Escribimos poemas sin letras,
fotografiamos almas secretas,
dibujamos árboles que luchan en danzas milenarias,
y viajamos donde los silencios nos lleven.

Porque somos como somos,
interiores llenos de fuerza!!!
Un beso que se permite el lujo de quedarse a descansar en tu foto!

Mis pies y mi mente se debaten entre el suelo y el cielo,
entre la realidad y el sueño,
entre el verso y la prosa,
y sólo puedo mirar arriba y abajo
hasta no saber muy bien si piso el cielo o sobrevuelo el suelo,
si lo que respiro es trigo fresco o nubes blancas
o si sueño despierto o despierto entre sueños,
y sigo sin saber que horizonte quieren ver mis ojos
o de donde caerá la lluvia, si de arriba hacia abajo
o de abajo hacia abajo, y sigo sin decidir
si me decanto por la derecha o por la izquierda,
y sigo sin decidir si quiero elegir o si prefiero seguir
mirando arriba y abajo envuelto entre versos y prosas,
entre sueños y realidades, entre nubes y trigales ...



cuando las cosas no tienen ningún sentido, es mejor dejarlas tal cual y no buscarles explicación...

19.7.09

ESTIU 2009


Sólo es capaz de realizar los sueños el que,
cuando llega la hora, sabe estar despierto.

León Daudí

SÍ SE PUEDE


Sí se puede, cuando estás decidido, cuando comprometes tu voluntad, para lograr lo que deseas alcanzar.

Sí se puede, cuando ante cada obstáculo, muestras calma y con decisión los empiezas a enfrentar.

Sí se puede, si ante cada fracaso buscas reconocer tus propios errores, esto te permitirá acumular sabiduría y realizar todos tus sueños.

Sí se puede, si ante los conflictos, mantienes una actitud positiva y, a pesar de las adversidades, tu ánimo nose hunde,así,no habrá cima que no puedas alcanzar.

Sí se puede, cuando ante lo negativo y escéptico, mantienes una sonrisa, verás como la alegría se convierte en tu compañera.

Sí se puede, cuando ante la duda y la incertidumbre, la fe en tí se mantiene firme.

Sí se puede, si tienes el coraje de vivir intensamente y haces de cada día, una fascinante aventura… La muerte, entonces, cuando llegue, no será un dolor, será un paso más.

Sí se puede, cuando aprendes a confiar en ti, dejándo los imposibles y entregas tu vida a las estrellas por las que quieres luchar… entonces, podrás alcanzar el camino a la plenitud.

INMORTALIDAD


“Lo que hemos hecho por nosotros mismos solamente se muere con nosotros; lo que hemos hecho por otros y el mundo permanece y es inmortal”.

Albert Pike

CAMINO DEL AMOR


La tarea primordial de los ángeles
es cambiar el curso de los intereses humanos
que aún siguen el camino del pensamiento
y la acción centrados en el miedo,
para guiarlos hacia el camino del amor.

DIMENSIONES


Las dimensiones son los diferentes estados de la existencia que experimentamos durante el camino hacia el Ser Único.
Es decir son los pasos evolutivos que el Ser decidió experimentar para regresar a la fuente divina.
Todos los niveles dimensionales se encuentran en el aquí y el ahora, la diferencia es la longitud de su onda o frecuencia.
Las dimensiones son frecuencias dentro de la cual vibramos, también son podriamos decir niveles de consciencia, son algo parecido a las bandas de radio con sus frecuencias y estaciones.
Existen siete dimensiones perceptuales que se corresponden a la octava dimensional donde se encuentra la Tierra en estos momentos.
Igualmente existen otras dimensiones que se corresponden a otras octavas vibratorias que se encuentran actualmente fuera de nuestra comprensión humana.
Cambiar de dimension significa expandir nuestra conciencia, es famosa la historia del personaje animado que vivia en un papel y cuyo mundo era totalmente bidimensional o plano, asi su cerebro habia aprendido que asi era su realidad formada por puntos y lineas sobre un inmenso plano blanco.
Era Inconcebible para el pensar en objetos con volumen o tridimensionales.
Asi es para nosotros un imposible desde nuestras creencias, pensar el realidades que no sean la conocida, ya que nuestro cerebro esta entrenado a percibir de una manera determinada.
Entonces, cambiar de dimension es expander nuestra forma de percibir la realidad, de ver las cosas.
Ahora nos encontramos pasando a una realidad mas energetica, que se parece mas al mundo de los sueños y la imaginacion.

7.7.09

LA ESENCIA DEL SER




Sabrás del dolor y de la pena
de estar con muchos, pero vacío.

Sabrás de la soledad de la noche
y de la longitud de los días.

Sabrás de la espera sin paz
y de aguardar con miedo.

Sabrás de la soberbia de aquellos
que detentan el poder y someten sin compasión.

Sabrás de la deserción de los tuyos
y de la impotencia del adios.

Sabrás que ya es tarde
y casi siempre imposible.

Sabrás que eres tú el que siempre da
y sientes que pocas veces te toca recibir.

Sabrás que a menudo piensas distinto
y tal vez no te entiendan.

Pero sabrás tambien:
Que el dolor redime.
Que la soledad cura.
Que la fe agranda.
Que la esperanza sostiene.
Que la humildad ennoblece
Que la perseverancia templa
Que el olvido mitiga.
Que el perdón fortalece.
Que el recuerdo acompaña.
Que la razón guía,
Que el Amor dignifica…

Porque lo único que verdaderamente vale
es aquello que está dentro de ti,
solo tienes que descubrirlo
y asi hallaras la verdadera Paz.


JOAN XXIII

2.7.09

Bob Dylan - Forever Young

May God bless and keep you always,
May your wishes all come true,
May you always do for others
And let others do for you.
May you build a ladder to the stars
And climb on every rung,
May you stay forever young,
Forever young, forever young,
May you stay forever young.

May you grow up to be righteous,
May you grow up to be true,
May you always know the truth
And see the lights surrounding you.
May you always be courageous,
Stand upright and be strong,
May you stay forever young,
Forever young, forever young,
May you stay forever young.

May your hands always be busy,
May your feet always be swift,
May you have a strong foundation
When the winds of changes shift.
May your heart always be joyful,
May your song always be sung,
May you stay forever young,
Forever young, forever young,
May you stay forever young.


FOREVER YOUNG


Que els déus et beneeixin i siguin sempre amb tu
que els teus desitjos es facin tots realitat.
Sempre has fet pels altres
deixa ara que altres facin per tu
construeix una escala als estels
i puja-la graó a graó.
Que romanguis sempre jove
per sempre jove, per sempre jove.

Bob Dylan

LI HAS DONAT COM SEMPRE MÉS VIDA A LA VIDA


Amb el mateix optimisme innat i contagiós
que vas heretar del pare,
i amb la generositat extrema del qui no té res a perdre,
te’n vas,
i si és massa aviat
no som qui per dir-ho:
encara que ens sembli evident que hi ha per aquí
una certa mala bava còsmica
quan t’acaba de néixer una filla
i just llavors te n’has d’anar.

Però no som qui per a dir-ho:
massa atordits per l’estrebada del comiat.

Perquè tu saps que te’n vas en la plenitud,
Feliç i exultant com sempre de donar més vida a la vida,
i després d’haver vençut amb un somriure als llavis
totes les batalles difícils que la vida ja des de ben aviat
t’ha anat posant pel davant,
i les has vençut amb el mateix optimisme innat i contagiós
que vas heretar del pare,
amb la generositat extrema del qui no té res a perdre:
ni la vida
que es perpetua i es transfigura
quan li has donat com sempre més vida a la vida:
i es queda aquí entre nosaltres
i té nom, i es diu Paula.

Manel Ollé

SEMPRE JOVE a Jordi Ollé


L'adéu
més dolç te'l donem trepitjant la gespa
regada recentment
per tota la vida fresca
que ens has donat
te'l donem a passet lent
mirada descalça
llàgrima lleu

L'adéu
més dolç te'l donem
avançant
en aquest camp que has deixat ara
tan jove i esplèndid
te'l donem encaixant el peu
sobre les teves petjades
flonges
que ens has ensenyat camins fantàstics
virgueries del cor
corregudes d'esperança
has estat davanter somiador
de jugades espontàniament genials
i espectador incansable
en aportar un polsim de màgia
que ens fes creure en nosaltres
i en les nostres il·lusions

L'adéu més dolç te'l donem vivint
com a tu t'agradava viure
ensumant intensament
l'aroma que escampa la gespa fresca
quan la trepitgem

a veure si marques un gol


Pau Moré Ollé

EXPLÍQUEM QUE HA PASSAT AL MÓN ?


Hola carinyo, Bon dia ! També avui em diràs: Explíquem el què ha passat al món ?

Doncs en aquest món estem tristos, enyorats de tu, de la teva presencia física, però plens de la teva pau i el teu amor i això ens fa seguir endavant, com tu sempre feies, trepitjant fort fent camí. Aquell camí que tu deies que no estava marcat sinó que el fèiem cadascú al anar caminat, què cert!
Molts d’aquests, per no dir tots, els vàrem fer plegats, i ara em venen més que mai a la meva memòria. Moments bons i no tant bons , però que vàrem saber trampejar-los i guanyar-los.

Allà estaves sempre tu, amb la teva discreció i silenci, però parlant amb el teu gest i la teva mirada. Fent sense esperar rebre, donant sense esperar res a canvi.

Recordo amb un somriure, com cuidaves de l’Oriol el teu primer nebot, i fillol, que orgullós estaves d’ell! quasi bé per a tu era una joguina… partits de futbol al passadís de casa amb l’avi fent “flostics”... pobre avia com va patir amb els vidres de colors de la porta del menjador! com corries darrera seu per ensenyar-lo a menjar-se el món, o com us rebolcàveu al llit dels pares fent-li pessigolles per sentir que sempre hem de riure’ns de les coses.
Desprès varen venir el Guillem i l’Helena, els teus petitons que deies, i aquell estiu a Sant Llorenç només amb 2 mesos, vas aparèixer com un àngel!!... bolquers, biberons, papilles, passejades, banys a la piscina, jocs, com reien per veure qui era el que donava el biberó a l’Helena, ho recordes? Així eres tu, donador i alegre, passés el que passés. I en La festa major, jove com eres, 18 anys i amb ganes de gaudir, em deies: ves tu jo ja aniré més tard a fer mal !! sempre pensant amb els altres, que no ens faltés res, que estiguéssim bé. Eres i has seguit així!!

L’estiu a Tiana, quin ensurt ens vas donar per la Verbena de Sant Joan !! i tot plegat, perquè jo necessitava una cosa de la farmàcia, tu sempre disposat, com no ! vas agafar la moto i cap a Badalona, però vas lluitar i vas seguir.
Com vàrem arreglar la casa del poble, trastos amunt i avall però al final la vas fer teva! La teva gran il•lusió d’aquell moment.
No puc deixar de pensar el costat que li vas fer al Miquel, ell a tu i tu a ell. En els moments durs i bons de la vida, d’aquest camí que sense saber perquè a vegades, es torna pedregós.
Jordi, saps que has estat també un altre pare pels meus fills, cuidador, confident, amic, tiet, germà, padrí. Has fet tots els papers quan ho necessitaven i tocava. Pendent sempre d’ells, del seu creixement, estudis, malalties, feina, amics, neguits i pors, ilusions i desencerts. Amb la proximitat o la distància, allà has estat tu, per abraçar-los, riure, jugar, plorar, gaudir, i sinó la trucada preguntant que fan? Necessites quelcom? Com va tot? No et perdies res, ni ho oblidaves. Sempre t’he i t’han tingut al costat i se que et seguiran tenint.
I amb el Lluís, que sempre li deies: algun dia t’atraparé!! i no saps prou com el vas atrapar !... des del principi, no amb els anys, però sí amb tota la teva capacitat d’estimar i donar.

Tinc tants i tants moments i situacions per explicar i compartir però ara per ara i avui ho deixo aquí, seguiré, sí! Explicant-te com va el món i on anem a fer mal. I explicant els altres de tu, de com eres i de tot el que vàrem compartir. I ara no és perquè no vull escriure, no pararia de fer-ho, però em falta temps, paper i paraules que ara em costen d’expressar, però serà en un altre moment. Gràcies Jordi, T’estimo carinyo !