ENVEJO

Diria que el cel es desgasta, de tant mirar-lo, dia rere dia,
nit rere nit.

I tanmateix, no cesso de mirar-lo envoltada en el silenci
i en la foscor, en la llum o en la pluja.

Així, la solitud em transporta als diferents sons i imatges,

i el meu pensament, a vegades, em fa tornar,

a aquells dies en què estaves a prop.

Em sento completament propietària de mi, propietària
dels meus sentits, de la meva pau.

Segueixo en els meus paisatges, en el meu mar,
en els meus dies, en les meves nits,

en l'aire i en la pluja que em venen a acariciar.

Entre els núvols, que de vegades, són de colors,

m'evadeixo de la meva realitat...

que a estones odio i que d'altres recordo amb tendresa.

Nostàlgia d'hores passades, desigs de somnis per venir...

Avui plou, i la llum verd groguenca em fa sentir especial.

Envejo l'aire... en seu anar i venir.

La pluja que cau i retorna per fer altre cop el mateix camí.

Intento com ells, així, com per casualitat,
però sabent el que busco, trobar el meu veritable jo,
aquest que pensa, analitza, somia

i imagina constantment ....... per descobrir mica en mica,

cap a on es dirigeix.

Tant mateix, desprès, el deixaré que s'enfonsi en les aigües
del meu mar, o que voli com les fades cel enllà,
i demà tornaré buscar-lo.

I ja veus aquesta nit, altra vegada et recordo...

com tantes nits succeeix, en veure aquestes estrelles llunyanes,

que com tu, mai no he arribat a tocar.