EXPLÍQUEM QUE HA PASSAT AL MÓN ?

Hola carinyo, Bon dia ! També avui em diràs: Explíquem el què ha passat al món ?

Doncs en aquest món estem tristos, enyorats de tu, de la teva presencia física, però plens de la teva pau i el teu amor i això ens fa seguir endavant, com tu sempre feies, trepitjant fort fent camí. Aquell camí que tu deies que no estava marcat sinó que el fèiem cadascú al anar caminat, què cert!
Molts d’aquests, per no dir tots, els vàrem fer plegats, i ara em venen més que mai a la meva memòria. Moments bons i no tant bons , però que vàrem saber trampejar-los i guanyar-los.

Allà estaves sempre tu, amb la teva discreció i silenci, però parlant amb el teu gest i la teva mirada. Fent sense esperar rebre, donant sense esperar res a canvi.

Recordo amb un somriure, com cuidaves de l’Oriol el teu primer nebot, i fillol, que orgullós estaves d’ell! quasi bé per a tu era una joguina… partits de futbol al passadís de casa amb l’avi fent “flostics”... pobre avia com va patir amb els vidres de colors de la porta del menjador! com corries darrera seu per ensenyar-lo a menjar-se el món, o com us rebolcàveu al llit dels pares fent-li pessigolles per sentir que sempre hem de riure’ns de les coses.
Desprès varen venir el Guillem i l’Helena, els teus petitons que deies, i aquell estiu a Sant Llorenç només amb 2 mesos, vas aparèixer com un àngel!!... bolquers, biberons, papilles, passejades, banys a la piscina, jocs, com reien per veure qui era el que donava el biberó a l’Helena, ho recordes? Així eres tu, donador i alegre, passés el que passés. I en La festa major, jove com eres, 18 anys i amb ganes de gaudir, em deies: ves tu jo ja aniré més tard a fer mal !! sempre pensant amb els altres, que no ens faltés res, que estiguéssim bé. Eres i has seguit així!!

L’estiu a Tiana, quin ensurt ens vas donar per la Verbena de Sant Joan !! i tot plegat, perquè jo necessitava una cosa de la farmàcia, tu sempre disposat, com no ! vas agafar la moto i cap a Badalona, però vas lluitar i vas seguir.
Com vàrem arreglar la casa del poble, trastos amunt i avall però al final la vas fer teva! La teva gran il•lusió d’aquell moment.
No puc deixar de pensar el costat que li vas fer al Miquel, ell a tu i tu a ell. En els moments durs i bons de la vida, d’aquest camí que sense saber perquè a vegades, es torna pedregós.
Jordi, saps que has estat també un altre pare pels meus fills, cuidador, confident, amic, tiet, germà, padrí. Has fet tots els papers quan ho necessitaven i tocava. Pendent sempre d’ells, del seu creixement, estudis, malalties, feina, amics, neguits i pors, ilusions i desencerts. Amb la proximitat o la distància, allà has estat tu, per abraçar-los, riure, jugar, plorar, gaudir, i sinó la trucada preguntant que fan? Necessites quelcom? Com va tot? No et perdies res, ni ho oblidaves. Sempre t’he i t’han tingut al costat i se que et seguiran tenint.
I amb el Lluís, que sempre li deies: algun dia t’atraparé!! i no saps prou com el vas atrapar !... des del principi, no amb els anys, però sí amb tota la teva capacitat d’estimar i donar.

Tinc tants i tants moments i situacions per explicar i compartir però ara per ara i avui ho deixo aquí, seguiré, sí! Explicant-te com va el món i on anem a fer mal. I explicant els altres de tu, de com eres i de tot el que vàrem compartir. I ara no és perquè no vull escriure, no pararia de fer-ho, però em falta temps, paper i paraules que ara em costen d’expressar, però serà en un altre moment. Gràcies Jordi, T’estimo carinyo !