No és estrany que dubtis... i que, a estones, et demanis on és la veritat, tot dient-te que no... o bé que sí, quan la pregunta és sempre la mateixa.
No és estrany que dubtis..., perquè et trobes en un camí que et sembla mal llaurat, on és difícil de trobar la fi i on és difícil tornar enrera.
La veritat no són les convivències ni fer allò que diuen que està bé, ni el "què diran" aquells que sols critiquen, ni els perjudicis que algú sent per tu.
La veritat ets tu i el que penses, quan deixes que el teu cor sigui sincer per dir-te tot allò que ell necessitava...i que fins ara no li ha donat ningú.
Veritat és allò que fa que et paris i que sentis un tremolor a la veu...,quan veus que no pots dir el que volies i sents que el que tu penses et fa por.
Veritat és allò que et crema als llavis i voldries cridar per tot arreu...,perquè tothom sabés el que somnies i tot el que tu sents al fons del cor.
